La purificació - 2

El més curiós de la història bíblica de la impuresa de les dones pel fet d'haver parit, mantinguda durant segles també per l'Església, és que és el resultat d'elucubracions exclusivament masculines: papes, cardenals, bisbes, capellans, apòstols, profetes... Un munt d'homes parlant en nom d'un Déu naturalment masculí. Sempre "ells", sense que "elles" hi pintessin res.

Ells decreten la impuresa d'elles i ells s'atorguen la potestat de purificar-la. La "immundícia" de les dones la purifica un sacerdot, naturalment home, que actua amb l'autoritat conferida per Jesucrist, per descomptat també home, i alhora fill del Déu Pare, masculí. Un Déu Pare que a més és bíblicament masclista i misogin (a la Bíblia n'hi ha diferents exemples).

Homes i deus, tots masculins. Tots s'han dedicat a "pensar" com hauria de ser la sexualitat de les dones. I per tal de "perfeccionar" el seu discurs han tingut la brillant idea de proposar a les dones, com a model de dona ideal, una verge, la Verge. És a dir, una dona que va quedar-se embarassada sense tenir relacions sexuals i que després va parir el seu fill de forma miraculosa, sense que hagués de sortir del seu ventre a través de la vagina. Aquest és el model de dona i mare per a totes les dones.

De manera que si en teoria pel que fa a la consideració de la dona el Nou Testament suposa un avanç (en relació a l'Antic Testament), l'Església s'encarrega de "compensar" l'avanç amb aquest model de dona surrealista.

Un model que, per descomptat, segueix conservant la principal característiques que ha de tenir la dona històrica modèlica, és a dir, l'obediència. L'obediència extrema: "Heus aquí l'esclava del senyor" (Evangeli de Sant Lluc, 1:38). Una frase situada en un moment de la història en què l'esclavitud era habitual, en un moment en què els esclaus eren això, literalment esclaus, possessions dels seus amos.

Homes i més homes i més homes, al llarg de la història ordenant la vida de les dones. Uns homes d'altra banda "tan normals" que, a partir de l'invent del cristianisme i de l'Església, s'han dedicat a exaltar el celibat com un estat més elevat de perfecció. Vaja, tot plegat un model esplèndid: una verge que queda embarassada i pareix per art de màgia (i per descomptat sense "la brutícia" de la sang, ni els dolors del part ni res de tot això), i uns homes "selectes" que són millors que la resta perquè no mantenen relacions sexuals. Com Sant Josep, el model de pare de la família exemplar, "La Sagrada Família", tan perfecte ell que no va tenir mai "relacions" amb la seva dona.

I així durant segles. Per exemple, Escrivá de Balaguer el 1939 deia que "El matrimonio es para la clase de tropa y no para el estado mayor de Cristo" (Camino, punt 28). I el 1968, vint-i-nou anys després de la publicació de Camino, explicava aquest punt, per si algú l'havia malinterpretat, i entre altres coses en deia (reblant el concepte): "Por lo demás, conviene recordar que la mayor excelencia del celibato -por motivos espirituales- no es una opinión teológica mía, sino doctrina de fe en la Iglesia." (1)

A aquest senyor el 2002 el papa Joan Pau II el va fer sant, és a dir, el va posar de model (a ell i les seves idees) per a la resta de catòlics. (2)

--
(1) www.opusdei.es/es-es/article/el-matrimonio-es-para-la-clase-de-tropa-y-no-para-el-estado-mayor-de-cristo/
(2) Ja ho sé, com sempre hi haurà algú que em dirà: "Per què parles d'aquestes coses si tu no creus en res? Deixa estar l'Església en Pau!" Però jo vaig ser un nen "preconciliar", educat en la més estricta ortodòxia catòlica, de manera que tot això forma part del meu passat. D'un passat  descaradament misogin (entre d'altres coses, però avui el tema era aquest). I només faltaria, que no pogués parlar del meu passat.