Contra el divorci

Veig "Hasta que el matrimonio nos separe" (Pedro Lazaga, 1976). La pel.lícula tracta de la indissolubilitat del matrimoni durant el franquisme (la llei del divorci no es va aprovar fins el 1981, quatre anys després de les primeres eleccions democràtiques el 1977). Aquest és el tema: tots els drames, injustícies, absurditats, hipocresies, trampes, mentides i sofriments que provocava aquella situació. (1)

Potser no és una gran pel.lícula des del punt de vista "del seu valor cinematogràfic" (d'això no hi entenc), però és interessant pel tema que tracta i per com ho fa. En clau d'humor (i s'agraeix que sigui així), van sortint els diferents elements dramàtics i alhora esperpèntics d'aquell rebuig estatal i religiós a la possibilitat que le persones es poguessin divorciar. Imperava allò de "casats fins que la mort us separi" (i si us heu equivocat i teniu una vida infernal, doncs us aguanteu).

Faig un incís: és evident que els divorcis també poden provocar dolor i sofriment, però quan és així són dolors i sofriments resultat de la pròpia llibertat, i no fruit de la falta de llibertat. Ara bé, aquesta "petita diferència" sembla que a algunes persones els costa apreciar-la.

Torno als anys setanta. Aquest era l'escenari: una atmosfera asfixiant, una realitat de dictadura legal i moral exercida per les institucions (Estat i Església) que, cal remarcar-ho, era compartida per una part (important) de la societat, cosa que a la pel.lícula queda reflectida amb alguns dels amics i familiars del protagonista. Uns amics i familiars que sovint són la seva principal causa de mortificació, en la mesura que es dediquen a alimentar la seva inseguretat i el seu sentiment de culpabilitat.

Per sort, fa un munt de temps, d'aquell estat de coses, de la vigència de les lleis franquistes. Dels anys setanta guardo revistes, quadernets i llibres en contra de l'aprovació de la llei del divorci, amb les opinions de algunes persones de l'Opus, del Papa, de bisbes, de la Conferència Episcopal, etc. (2)

M'agrada conservar aquests llibres i revistes. Perquè els records són fràgils, però els llibres i els papers, si no els destrueixes, encara que passin els anys segueixen dient el mateix que deien quan es van escriure o publicar.

--
(1) De la pel.lícula només me'n sobra una cosa, les escenes de "destape" (com se'n deia llavors), que en aquest cas no aporten res al relat, ja que són només una concessió a la demanda de "cuixa i teta" d'aquella societat no només reprimida políticament, sinó també sexualment. Però bé, si aquestes escenes van contribuir a l'èxit de la pel.lícula (ho va ser, un èxit), benvingut el peatge. I no és que estigui en contra dels nusos i el sexe en les pel.lícules, però si aquestes escenes "sobren", doncs això, em sobren.
(2) Els havia comprat la meva mare i jo me'ls vaig quedar quan ella va morir.